[vc_row][vc_column][vc_column_text dp_text_size=»size-4″]

Contar els gèneres: transexualitats a la literatura infantil i juvenil

Les històries que reivindiquen que Sóc Jazz o que “em diguis Paula” comencen a fer-se visibles en els darrers anys. Això no és casual. Jazz i Paula tenen diverses coses en comú: quan les dues van néixer, tots van pensar que eren nens, tot i que elles sabien que no era així.

Les dues són protagonistes d’un conte i una novel·la juvenil en què la trama gira al voltant del seu trànsit.

Sóc Jazz és una experiència real, la de Jazz Jennings, una nord-americana que al 2007 va crear la TransKids Purple Rainbow Foundation (Fundació de l’Arc de sant Martí Morat de la Infància Trans). El llibre ha estat traduït i publicat per Edicions Bellaterra dins de la seva col·lecció Trans*, on també s’hi troba Llámame Paula, la primera novel·la juvenil espanyola on la seva protagonista es una noia transexual.

“Resultava necessari abordar el tema de la transexualitat ara perquè se seguia parlant de tarats i malalts. A nivell social això s’ha de canviar i donar-li un espai, en el qual estem treballant amb més força darrerament. Tenim l’obligació de posar materials en circulació per a què la gent reflexioni”, explica José Luis Ponce, editor de Bellaterra.

Per coordinar la col·lecció es van recolzar en Lucas Platero, sociòleg especialista en gènere que dóna classes a educadores infantils que treballen amb nens i nenes de fins a 6 anys. “Comptem amb ell com especialista per a què ens assessori i no hi hagi cap error. Al tractar-se d’eines educatives, han d’estar molt cuidades i no hem de caure en generar un altre tipus d’estereotips”.

Per a Platero, “tant els mitjans de comunicació com la literatura són importants per generar un món divers. És molt bo que a través de contes poguem obrir la ment a unes normes socials rígides”.

El seu objectiu és diversificar els models i fer visible que “totes les realitats són possibles”

En total, la col·lecció infantil de Bellaterra compta amb més de 20 llibres, a l’espera que es publiquin nous contes pròximament. El seu objectiu és diversificar els models i fer visible que “totes les realitats són possibles”. “Presentar una única realitat com a hegemònica és contraproduent”, explica Platero. Sota el propòsit d’ampliar les perspectives, al 2008 van publicar La fiesta de Blas, un conte que qüestiona què significa “fer-se home o dona” i que ofereix altres maneres de veure la sexualitat i el gènere a través dels seus protagonistes, d’entre 9 i 10 anys. La col·lecció s’ha anat completant amb altres títols com Mi princesito, la història d’acceptació i empatia que una mare va escriure sobre el seu fill per temor a que fos assetjat a l’escola per anar amb vestit.

Segons Platero, “hi ha molt material, pero ha d’existir la sensibilitat d’anar a buscar-lo, sinó el més fàcil és anar a per llibres Dsiney on les princeses esperen a que les rescatin”. Per a què aquestes qüestions siguin presents a tots els nivells educatius, Platero també ha publicat textos dirigits a famílies i al personal docent. És el cas de Trans*exualidades, que ofereix recursos, proposa activitats i recull factors de salut.

Eines com aquesta, que s’han multiplicat en els darrers anys, fan front a “la idea de normalitat” que en ocasions s’infon a les aules. Tanmateix, José Luis Ponce assenyala que el problema es troba en la difusió que es fa d’aquestes: “seria necessari que s’incloguessin com a llibres de text, però es complicat. Existeix una estructura de poder en el món acadèmic i aquest monopoli de les grans editorials respecte dels materials de text impedeix que el professorat pugui incloure algun tipus de material annex o complementari”.

Els contes han d’ajudar als nens a reflexionar sobre com és el món de la seva realitat i la de més enllà

Platero insisteix en la necessitat d’explicar a les escoles que totes les realitats són possibles, una tasca preventiva que “cal fer-se des d’infantil fins a la Universitat”. “Si no, ens trobem amb casos tristos com el suïcidi d’Alan el Nadal passat, estudiants que deixen d’anar a classe o que són percebuts com a persones amb trastorns quan en realitat el que passa és que les normes els hi fan mal”.

El mateix passa en l’àmbit literari. “Mentre no existeixes a la literatura, intentes buscar un lloc on hi siguis. Els contes han d’ajudar als nens a reflexionar sobre com és el món de la seva realitat i la de més enllà i els han d’acompanyar en la seva experiència”, conclou el sociòleg.[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]