[vc_row][vc_column][vc_column_text dp_text_size=»size-4″]Els darrers mesos, anys, he escoltat, debatut, pensat molt sobre amor i relacions, sobre afectes i desitjos. Potser hi he donat tantes voltes que al final les idees m’han donat la volta a mi, i he arribat a conclusions que em fan enfrontar-me dia a dia a contradiccions amb el meu entorn més proper. Contradiccions que he anat fent meves, negociant-les amb les amistats, amb companyes i companys de feina, amb familiars, amb persones d’altres parts del món. Desmuntar l’amor romàntic costa, i no totes estem en el mateix punt i voluntat de deconstruïr-lo. Cadascú pot arribar a construïr el seu sistema de relacions partint des de diferents punts, no hi ha una teoria, ni una manera millor, mentres aquestes siguin fetes i escollides lliurement. I això costa, si ningú ens ha ensenyat com fer-ho.

El que m’és difícil de païr és que persones el meu entorn, que han crescut i s’han socialitzat en unes circumstàncies més o menys semblants a les meves, amb les que tot i compartir o no punts de vista sobre aquest o altres temes, prenguin la decisió de casar-se. He d’admetre-ho, em trenca els esquemes. No he anat mai a un casament, i dubto que sent conscient del que em desperta, hi vagi mai. Potser m’explotaria el cap. Malgrat la meva aversió al matrimoni, cada cop tinc més gent propera que es casarà: “ja només ens queda un any”, llegeixo als seus posts romàntics a les xarxes socials. Un any?! Si en un any jo no sé on seré, si treballaré o no, amb qui follaré… com sé si voldré estar amb una persona i jurar que seré la seva única amant durat tota la vida?

Sé que hi ha diferents raons, opcions. Sé que ara les bodes són divertides, motiu de festa, i que la majoria no ho viu com un compromís real, o com una imposició social i religiosa, gràcies a la possibilitat de divorciar-se si se’n cansen. Però llavors, què els impulsa a fer-ho? Si vols celebrar que estimes, pots fer-ho, i compartir-ho amb tothom, gastar-te deu mil euros en una festa, o fer un viatge increïble, sense signar un contracte matrimonial. El quid, però, és justament aquest contracte, aquest vincle, el fet de dir un “per sempre” a la parella monògama, que a moltes altres coses -lloc de residència, feina, …- no diries.

Per a moltes és un pas clau en un suposat cicle vital. És una manera ràpida i eficaç per a mostrar-te “seriosa”, fidel, centrada. Com? demostrant a l’Estat que t’hi sotmets i acceptes els seus postulats: la vida en parella significa que estableixes una rutina afectiva, que ja ets una “persona madura”, que el següent pas és la hipoteca, les criatures, la feina estable. No estic segura que això actualment sigui sostenible, donada la inseguretat econòmica a la que ens porta el mercat laboral precari. És més: dubto que ni tan sols sigui la vida que desitgem, sinó la que “toca”.

I rebelar-se -o adonar-nos que tal vegada hauríem de rebel·lar-nos- contra aquest camí irrefutable… és difícil.

*Nina Simone ja ho deia… El matrimoni és per antiquats/des

Donant-hi voltes, puc entendre coses. Com per exemple que pot ser molt digne casar-se en altres circumstàncies culturals en les quals no visc; que no puc pretendre suposar que tothom parteix del mateix punt que jo quan fa aquest pas. Per una dona que vol tenir una criatura amb la seva parella (les dues ho volen), posar com a condició el matrimoni abans de tenir-la pot ser una mesura de protecció davant de la possibilitat de quedar-se sola amb una càrrega que havia de ser compartida, i per poder exigir un aport econòmic. Diners, papers, lleis. També pot esdevenir una eina per a fugir d’un cercle opressiu: quan et cases, tens via lliure per a anar darrere l’home, on sigui, i marxar lluny de l’entorn familiar o social que et limita quan estàs “sola”. Aquí puc ser empàtica, i evitar per moments l’esgarrifança que em recorre quan sento la paraula matrimoni.

Així, fins i tot podria fer un supòsit de trobar-m’hi: en el meu cas, només entenc el fet de casar-se com una “trampa” administrativa, com una drecera per a poder tenir beneficis fiscals, estalviar-se tràmits burocràtics i diners. Admiro qui es casa per a aconseguir la nacionalitat, o demostrar que no fugirà enmig d’un procés judicial, per exemple; i alhora em sembla aberrant que això demostri més arrelament al país que un certificat d’estudis, o un contracte laboral, o els testimonis d’amigues que asseguren que tens una vida feta, que tens vincles, i que no necessàriament el més important és una relació monògama, per demostrar que no hi ha perill de fuga.

És sorprenent com l’estat, el sistema monògam, penalitza així la no submissió per escrit i sota jurament al fet de viure en parella. No és tan sols la societat heteropatriarcal, la que no contempla viure en relacions poliamoroses, al marge dels pactes imposats per aquesta, no. El problema és més profund: és la llei, la que obliga a sotmetre’s al patró de relacions. D’una banda pel mencionat anteriorment: casar-se obre moltes portes administratives i jurídiques, i perjudica aquelles persones que no passen per l’aro (a l’hora de repartir béns, o heredar-los, per exemple, si no estàs casada, no tens dret al que has compartit amb l’altre de manera directa); de l’altra perquè directament va en contra de qui no compleix el compromís de “ser fidel a la parella”, sobretot si l’»adúltera» és una dona. La infidelitat demostrada amb proves pot ser un supòsit definitiu per fer guanyar un judici per divorci a la part «afectada». Per sort a Espanya va deixar de ser delicte l’any 1978 (només fa 38 anys!), però encara hem de rendir comptes i donar explicacions al sistema sobre amb el que fem amb la nostra vida sexual i afectiva?

[/vc_column_text][vc_single_image image=»1596″ img_size=»full» add_caption=»yes» css=».vc_custom_1523743107428{margin-top: 30px !important;margin-bottom: 30px !important;}»][vc_column_text dp_text_size=»size-4″]Però tornem al significat del matrimoni. Simbòlicament, és bonic si creus en l’amor romàntic i el “viure feliços per sempre” que promouen i la violència masclista basada en la dependència de les dones a la la supremacia masculina, i que des dels feminismes estem intentant desmuntar per salvar les nostres vides. Socialment és fruit d’una norma, una cultura patriarcal que impulsa a tenir parella “per sempre”, a estimar només una persona i a ser-li fidels, a prometre-ho davant d’un ésser superior -sigui una deïtat o un càrrec instituacional. Administrativament pot ser una escapatòria, una manera d’aplanar camins burocràtics, però en última instància això vol dir que és el poder a través de la llei, qui ens imposa la monogàmia com a única alternativa per a viure en aquesta societat tan “emancipada”. Tan emancipada que no contempla ni permet que gaudim l’amor i les relacions afectives com ens doni la gana, que puguem tenir fills, fer l’amor, conviure… amb diverses persones, amb una sola (per elecció pròpia), o bé amb cap; i que això pugui canviar de sobte sense que quedi registrat a cap document oficial.

Que cadascú el vegi i el visqui com vulgui, el matrimoni. Casa’t si és el que vols. De moment, no puc desitjar res més. Espero molt fort, però, que en poc temps no existeixi, que haguem aconseguit que sigui inútil i incoherent a les nostres maneres de moure’ns pel món, que l’haguem arraconat fins a eradicar-lo de les nostres existències. Mentrestant, jo, seguiré enrabiant-me una mica quan senti la maraula maleïda, davant dels somriures de les que ja han sentit mil cops la meva pataleta contra el sistema heteropatriacal, i escribint articles eterns com aquests per a catalitzar aquestes contradiccions que em persegueixen.[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]